Entrevista a Mohammed Lamin

Pengem dos vídeos més d'una entrevista realitzada a un nen de 15 anys. Mohammed Lamin ens explica en el primer vídeo la situació general que travessa el poble sahrauí i en el segon vídeo ens parla sobre la seva malaltia, la diabetis.

Entrevista al ministre de reconstrucció dels territoris alliberats

Aquí teniu l'entrevista al ministre de reconstrucció dels territoris alliberats.

Mapa de zona al llarg d'una setmana

A continuació us ensenyem el mapa de la zona en la qual ens hem mogut. Per tal de situar-vos una miqueta, cal explicar que els camps de refugiats es troben a Algèria, és allà on varem passar les tres primeres nits.

Seguidament varem agafar uns jeeps i varem baixar fins a Tifariti i l'endemà fins a Mijek.

Més endavant un passarem la cronologia d'activitats realitzades al llarg d'aquests dies, però de moment ja us podeu fer una idea per on ens hem mogut...

Un visitant al Sàhara

Les hores passen lentes als campaments de refugiats. Qui els visita ha d’oblidar les seves rutines de vida i treure’s el rellotge, deixar de pensar en les obligacions i concentrar totes les energies a comprendre el sentiment d’aquest poble. És un altre món, un altre ritme, que tot i no mostrar una estructura aparent amaga l’ordre que els ha aportat l’estabilitat temporal. L’objectiu de tot sahrauí és tornar a la seva terra i és la gran esperança d’aconseguir-ho el que els ha dotat d’una infinita paciència.

L’antiga experiència nòmada i els pocs recursos dels que disposen han forjat aquest sentiment de solidaritat entre ells. La manca d’un transport regular i el fet de compartir cotxes pels diferents desplaçaments és un dels exemples d’aquesta complicitat que també queda reflectida en la generositat cap al desconegut. Aquesta hospitalitat traspassa les fronteres dels campaments. Nòmades i militars també estan contagiats d’aquest esperit que mostren amb sinceritat. Expliquen amb transparència les seves emocions i les comparteixen sense complexes. Reflexions a vegades tan personals com les vivències d’una guerra, la separació d’un fill i una mare durant més de 30 anys i la impotència de veure que res no canvia són algunes de les grandeses d’aquest poble que no exclou ningú.

El visitant, en marxar, no pot evitar un sentiment d’enyorança, d’arrelament i compromís amb les persones; però alhora se’n va tranquil i confia indubtablement en que el seu caràcter serà clau per la victòria.

Abdel Kader, primer minsitre de la RASD:“Si les Nacions Unides segueix en aquesta direcció, tancaran ells mateixos la porta cap a la pau”.

Entrevista amb el primer ministre de la RASD i membre nacional del Front Polisari, Abdel Kader

L’últim informe que les NNUU han publicat sobre l’estat de la missió de la MINURSO ha decebut al govern saharauí que no ha tardat en fer palès el seu descontentament amb la resolució. Hem tingut la oportunitat de parlar amb el primer ministre de la RASD, Abdel Kader, i conèixer de primera mà la posició actual del Front Polisari sobre l’informe i l’estat del conflicte.

- Quin és el context actual del conflicte en què es troba el poble saharauí?
- En aquests moments sentim una gran decepció per l’informe que ens ha arribat a les mans. Creiem que si les Nacions Unides segueixen amb aquesta postura, el Front Polisari haurà de revisar les relacions amb la MINURSO i la posició actual front el conflicte entre el nostre poble i el Marroc. Quan tantes organitzacions com Amnistia Internacional reconeixen la violació constant dels drets humans per part del Marroc, no pot ser que un informe tracti a agressors i víctimes per igual. El Polisari ha acceptat sempre una via pacífica confiant en la comunitat internacional però veient la darrera postura de les NNUU el Polisari ha de continuar la seva lluita.

- Quines són les parts de l’informe que els han decebut?
- L’informe del secretari només diu que cada part acusa l’altra de violar certs drets. És una postura sense base política ni jurídica ja que en el procés d’autodeterminació el Marroc només accepta consultar sobre si volem un cert grau d’autonomia. Només el que demanem és un referèndum que inclogui les tres possibles vies: independència, autonomia o annexió. A més ens comprometem a acceptar el resultat del referèndum.

- Què pensen fer al respecte?
- Després de 16 anys de guerra i 19 d’alto al foc veiem que el conflicte bèlic va comportar més avenços que durant els anys de treva. La joventut exigeix una tornada a les armes tot i que dependrà de la postura que adopti l’ONU i el seu Consell de Seguretat. Esperem que tinguin en consideració les queixes del polisari perquè si segueixen en aquesta direcció ells mateixos tancaran les portes de la pau.

- Quan es podria trencar la pau?
- Aquestes decisions es prenen en el congrés del Polisari que se celebra cada tres anys per rendir comptes als seus militars. En l’anterior congrés ja es va plantejar que el poble s’havia de preparar per la tornada a les armes. En el proper congrés, que tindrà lloc d’aquí a un any, es tornarà a debatre sobre la qüestió. O es demostren nous avenços en el camí cap a l’autodeterminació o es tornarà a parlar de guerra. La lluita per via pacífica és sempre prioritària però si no hi ha remei la legítima defensa sempre estarà justificada. Ara la pilota està al camp de la ONU. Hi ha dues opcions: acceptar els fets consumats i donar medalles als agressors o lluitar per tots els mitjans contra aquesta injustícia.

- Quines són les relacions que manté el Front Polisari amb l’estat espanyol?
- El govern espanyol no vol fer enfadar al Marroc. El ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, Miguel Ángel Moratinos juga a fer contentes les dues bandes però en la seva forma d’actuar s’inclina més en donar suport a l’estat encapçalat per Mohammed VIè. Tot i que les relacions amb el govern espanyol no són massa bones reconeixem i estem molt contents per la col·laboració de la població civil espanyola.

- I quines són les relacions amb Catalunya?
- Són bones, allà s’organitzen jornades de solidaritat amb el poble sahrauí. Tenim bones relacions amb els ajuntaments, ONG’s i amb el Parlament i la Generalitat que sempre ens han donat suport. Si Catalunya tingués més competències a nivell exterior podria fer encara més però depèn de l’estat espanyol i això el lliga de mans.

Parlem amb Oualad Moussa, cònsol de la RASD a Barcelona

‘No explicarem les nostres estratègies militars ni cent anys després de la nostra independència’

Hem parlat amb Oualad Moussa, cònsol de la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) a Barcelona per conèixer la seva visió del conflicte i per comprendre millor el context de la situació en què es troba el poble sahrauí. Cal entendre que al llarg del conflicte entre el Marroc i el Sàhara Occidental hi han intervingut nombrosos estats com Espanya, Argèlia, Estats Units, França, etc.

El procés de descolonització que va protagonitzar l’estat espanyol al Sàhara Occidental ha comportat diverses conseqüències. Principalment el Front Polisari considera que la retirada d’Espanya del país no va permetre un correcte procés de transició cap a un estat saharauí independent. Hi ha altres actors no estatals que juguen un paper molt important com la ONU que té destinada a la zona una missió de pacificació, la MINURSO. Cal explicar que fruit de les pressions per part d’aquest estament per arribar a una solució del conflicte existeix un alto al foc des de l’any 1991. Segons Oualad Mussa, el paper de la MINURSO en el conflicte no ha permès arribar a cap solució. A més, afegeix que el poble saharauí viu una situació molt complicada ja que la major part dels seus habitants estan refugiats des de fa 35 anys. Per aquest motiu, ens ha confessat: ‘No explicarem les nostres estratègies militars ni cent anys després de la nostra independència’

El cònsol de la RASD a Barcelona ens explica que tot i que haurien de ser la part més fràgil i desprotegida del conflicte tenen l’avantatge d’haver aconseguit atraure cobertura i opinió internacional. La ONU reconeix el Polisari, el poble i els exiliats a Argèlia i això molesta al Marroc, com també ho fa la constant violació dels drets humans la qüestió dels drets humans. Moussa comenta que el Marroc no se n’adona que el problema del poble sahrauí no és de riquesa sinó d’identitat i d’existència. A més, el diplomàtic també considera que el Marroc pretén convertir la lluita sahrauí en un conflicte terrorista i que busca la provocació. Els marroquins han estat esperant un atac en aquests 19 anys d’alto al foc, però el que s’han trobat ha estat una Intifada i activistes pro drets humans, a més d’una actitud no hostil en matèria d’armes per part de les tropes de la República.

La RASD ha aconseguit desplegar cossos diplomàtics als 84 estats que els reconeixen. A més, té representació a tots els països de la Unió Europea i cònsols a totes les comunitats autònomes d’Espanya, a més d’un ambaixador general. No obstant cal subratllar que el suports rebuts per cada comunitat són diferents. Oualad Moussa ens explica que en el cas català les relacions amb les institucions polítiques són estretes i de cooperació. Afegeix finalment que el tarannà dels cossos diplomàtics de la RASD és de total humilitat i senzillesa: “no ens fa falta un cotxe oficial per internacionalitzar el nostre conflicte”.

Gastronomia i aigua

La gastronomia en aquesta zona d’Àfrica té un element principal: el te. El fet de prendre el te és un ritual de grup, símbol de reunió i hospitalitat. Els sahrauís comencen a prendre el te a primera hora del matí i ho continuen fent a cada estona en què tenen l’oportunitat. A diferència de la individualitat amb què la cultura occidental pren el te, els sahrauís comparteixen gots i prenen dosis més petites amb un gran quantitat de sucre que endolceix el seu amarg sabor. El ritual consisteix a beure tres gots de te amb una simbologia determinada cadascun: diuen els sahrauís que el primer got ha de ser amarg com la vida; el segon, dolç com l’amor i el tercer, suau com la mort. Aquest costum es fa davant el grup i poden estar fins a deu minuts preparant les herbes i refredant la beguda abocant-la constantment de got a got. Aquí també hem trobat begudes tan internacionals com la Coca-cola i la Fanta, així com els sucs en tetra-brik.

El sistema alimentari sahrauí es basa en una dieta de racionament que gestiona el Front Polisari. Per aquest motiu, els refugiats que viuen als campaments tenen unes taules d’alimentació que elaboren les dones als consells per a orientar-los de les necessitats vitamíniques i proteíniques que necessita una persona per sobreviure. Aquest racionament no contempla distincions entre habitants, és a dir, un ministre rep la mateixa quantitat d’aliments que qualsevol altre ciutadà.

La carn és l’altre bé exquisit d’aquesta comunitat. Els sahrauís en mengen un parell de cops a la setmana principalment perquè necessiten les seves proteïnes. Normalment mengen carn de cabra, l’animal més comú i reserven el camell per a les ocasions especials. Gran part d’occident compra la carn ja preparada i a casa només la cuina, en canvi, els sahrauís compren l’animal quan encara és un petit, l’alimenten, la fan criar i la maten ells mateixos i preparen la carn per a menjar-la. A més, aprofiten totes les parts dels dos animals: les comestibles per a menjar i la pell com a abric. La resta de la dieta és rica en hidrats de carboni: els llegums, els cereals i la pasta són el pilar de la seva alimentació. A l’hora de parar la taula, acostumen a posar un gran plat al mig del que mengen tots els mengen tots els comensals amb les mans. Els coberts queden reservats per a les visites. Tot i que els aliments quotidians es poden trobar a les botigues dels camps de refugiats, altres més costosos només els troben a les ciutats més grans com és el cas de Tindouf.

Fa tres anys es va engegar una prova pilot amb 181 famílies del camp de refugiats d’El Aaiún, tot i que també s’està provant al de Dajhla. Aquest projecte consisteix en proveir la unitat familiar de les llavors, l’aigua i les motobombes d’extracció per a facilitar a les famílies el conreu de verdures i hortalisses com bledes, tomàquets, pastanagues i a l’estiu síndries i cebes. Des que es va posar en marxa s’ha comprovat la seva viabilitat, en part, perquè hi ha ONGs que hi col·laboren.
L’aigua
L’aigua és el bé més preuat per als sahrauís i aconseguir que aquesta sigui potable és tot un repte en tot el seu territori.
Als camps de refugiats l’aigua arriba amb camions cisterna i el Front Polisari la distribueix als dipòsits de cada família. Tot i que l’aigua passa per processos de potabilització i és apta per al consum humà, el seu alt contingut de fluor fa que els estrangers que visitem la zona no la poguem beure. Els sahrauís són conscients del mal que ens pot fer beure d’aquesta aigua i per tant, ens en han donat d’embotellada. Encara que la població sahrauí està acostumada al consum d’aquesta aigua, l’alt grau de fluor i salinitat que conté els provoca moltes malalties i els hi fa malbé les dents. A més l’oxidació dels dipòsits on l’emmagatzemen encara accentua les seves mancances.

Als territoris alliberats, amb un clima desèrtic, hi viuen famílies nòmades distribuïdes per tota la zona i molt separades entre elles. La geografia del terreny els fa molt difícil l’obtenció d’aigua per a sobreviure i és el Front Polisari qui també els garanteix l’accés a aquest bé. El govern de la RASD obté l’aigua de tres fonts diferents. En primer lloc, dels pous que en els últims anys han descobert. Concretament, ara fa dos dies es va descobrir en una zona transitòria el pou més important trobat fins al moment. L’explotació d’aquest pou ha tingut un cost de 3.000 euros i es preveu que es podrà extreure aigua durant un període d’entre 2 o 3 anys. En aquests moments també s’han descobert dos pous més que encara no han rebut finançament. El segon mecanisme per aconseguir aquest bé són els dipòsits naturals que emmagatzemen aigua de pluja. En total, n’hi ha tres de construïts que actualment estan mig plen ja que el passat juny i setembre van ser mesos de pluja. Aquest fet no és habitual ja que les precipitacions escassegen en aquesta zona i es pot arribar a esperar a què plogui de 3 a 5 anys. Finalment, una potabilitzadora finançada per una empresa italiana és el tercer recurs per obtenir aigua, que un cop extreta dels pous passa per aquesta planta per a filtrar-la i rebre els tractaments necessaris de clor i altres substàncies que la facin apta per al consum domèstic. Quan el procés ha finalitzat els dos camions cisterna s’encarreguen de subministrar-la a les famílies nòmades de la regió gratuïtament.

L’esperança dels habitants dels territoris alliberats són les reserves d’aigua que conté el subsòl del desert. La colonització espanyola no va explotar-la ja que els interessava dominar el terreny amb la mínima població possible, i per tant, és ara quan s’estan començant a fer exploracions geològiques per descobrir els llocs on es troba. Aquest és un treball molt costós que arribaria a costar més de 30.000 euros i del que només se’n podria fer càrrec la inversió d’una gran empresa.

Quan amb l'insulina no n'hi ha prou

En Mohammed té 15 anys, és refugiat sahraui i té diabetis. En les condicions de vida d’aquests territoris, tenir una malaltia com aquesta és un handicap per sobreviure i desenvolupar la vida en el seu dia a dia. Tot i que en aquest cas, la Creu Roja Asturiana subministra insulina, glucometres, pastilles i sacarines, ni la dieta ni els mitjans de conservació dels medicaments garanteixen un control efectiu de la seva malaltia.

Mohammed ens explica que els diabètics han de tenir un control estricte de la seva alimentació. Ha de fer cinc àpats diaris i ha de vigilar amb l’equilibri entre vitamines i proteïnes. A més, l’insulina s’ha de conservar freda; això que per nosaltres no suposaria cap entrebanc per ell ha de suposar una despesa extra ja que es veu obligat a pagar al seu veí una quantitat al mes per guardar la medicació en fred. Ens comenta que no fer-ho li podria suposar una cegesa en el termini d’un any.
La diabetis tan sols és una de les malalties que pateixen els residents dels camps de refugiats: la grip, la desnutrició, la hipertensió i les diarrees són les patologies més tractades als dispensaris i hospitals. El director de l’hospital de la Wilaya de Al-Aaiún, Nali Labisr Ramdrar, ens explica que cada dia atén uns 10 pacients però no tots aquests es queden ingressats. La resta, reben receptes per anar al dispensari a buscar-les.

L’hospital de Al-Aiún només cobreix els serveis de medicina general: els pacients que requereixen un tractament específic són derivats a Tindouf. En aquest hospital no es practiquen cirugies majors però si que s’atenen els parts i les mares que pateixen anèmia mentre alleten els seus fills. El director de l’hospital ha destacat que l’índex de nens morts en el part és gairebé nul.
En aquest equipament treballen 3 metges, 10 infermers i 15 auxiliars. El centre compta amb dues ambulàncies tot i que la majoria de pacients reben suport per part dels veïns a l’hora de desplaçar-s’hi.

L’hospital es manté gràcies a les subvencions provinents de la Creu Roja Internacional, l’ajuda humanitària i del ministeri de salut. Abans de marxar el director ha volgut fer una crida i ha demanat com a material de primera necessitat actual fonends per prendre la tensió arterial i glucometres amb recanvis de mostres per controlar l’estat dels diabètics.

Solidaritat = Pressupost zero

El poble saharauí és l’únic estat del món que sobreviu amb pressupost 0. Al cap de l’any el govern del Front Polisari es reuneix perquè cada ministre exposi les necessitats prioritàries del seu àmbit al ministeri de Cooperació. Un cop tenen acordades les principals demandes les transmeten als representants a l’exterior perquè busquin finançament a les associacions estrangeres.

Un tant per cent dels projectes que aproven les associacions va destinat a pagar metges, professors i altres professionals que treballen dia a dia sense rebre un sou fix a canvi. Molta de l’activitat és d’arrel voluntària i amb la responsabilitat que no podran tirar un poble endavant si no es cobreixen les necessitats més bàsiques com poden ser l’educació, la sanitat o l’accés a l’aigua potable.

La seva experiència demostra que es possible autogestionar un país sense un sistema econòmic establert com el que s’ha estipulat al món occidental.

A partir d'ara...

Bones de nou.

Les condicions d’internet són molt dolentes. Tenim força vídeos editats i informació que no us podem oferir, però quan tinguem l’ocasió ho farem, no en dubteu!

A més, a partir d’ara ens adentrem en del desert i les condicions duríssimes d’allà no creiem que permetin accedir a internet. De tota manera anirem preparant cròniques i reportatges per poder-vos-els oferir, així quan tinguem a internet us els oferirem.

Moltes gràcies i una abraçada

les impressions

Hi ha vida...

En qualsevol moment pot començar la guerra. Aquest és el sentiment que es respira al camp de refugiats d’ El Aaiún, a Algèria. Un militar, un governador i una exguerrillera compromesa amb la política local han arribat a aquesta conclusió pels diferents camins de la seva experiència.

El Belid Mohamed, militar, va estudiar economia a Cuba i després a l’acadèmia militar. Va lluitar amb el Frente Polisario l’any 1985 quan tenia 20 anys. Considera que l’única manera que tenen els sahrauís de recuperar la seva terra és tornant a alçar les armes. Com diu l’Alcorà, ‘qui et treu casa teva et dóna el dret a recuperar-la de la mateixa manera que te l’ha pres’. Els 19 anys que fa que esperen una solució pacífica el porten a dir que ja no es pot esperar més hi ha no creure en la política. El Belid està segur que la solució és una guerra i que segurament queda menys d’un any per tornar a agafar les armes en territoris alliberats. Remarca, a més, que ja no tenen opció: ‘Nosaltres volem la pau però les nostres cases estan allà!’.

El Mohamed Lamin és el governador de la Wilaya d’Alaiun. La seva postura és més cautelosa ja que considera que s’ha de seguir la via pacífica i la Intifada als territoris ocupats i així aconseguir temps per guanyar aliats i pressionar l’enemic. Lamin però, creu que el temps d’espera no hauria de ser llarg perquè les noves generacions ja no volen esperar més. Ell no vol fixar dates als fets però assegura que el poble sahrauí mai es rendirà davant la independència.

Faneina és exguerrillera del Frente Polisario i membre del Consell de Govern Local. Mentre ensenya les seqüeles que la metralla li va deixar als braços quan lluitava amb el Frente Polisario diu que ja no es poden quedar de braços creuats mentre veuen que els territoris ocupats estan perseguits i que s’hi estan violant els drets humans. Considera que 35 anys d’ocupació han estat suficients com per tornar a agafar les armes i desencadenar una nova lluita armada. Finalment, ha destacat que els sahrauís mai han estat de ningú, que la seva transcendència històrica és de lluita i que el Marroc no pot pensar ni somniar amb quedar-se el Sàhara.

Diferents maneres, doncs, d’entendre i d’enfocar el conflicte. El que queda clar és que encara hi ha esperança i seguirà havent-hi un sentiment de lluita per recuperar les seves antigues cases. Com a la fotografia, que ens mostra un hort en mig del desert, encara hi ha vida.

Ja queda menys per iniciar l'aventura!

Ja queda menys per iniciar l'aventura!

Per començar, us deixem aquí uns quants links/documents per iniciar-nos en l'actual situació que viu el Sàhara Occidental:

• Pàgina web de la missió de les Nacions Unides - MINURSO (en anglès)
• Pàgina web de la missió de les Nacions Unides - MINURSO (en castellà)
• Mapa de la zona
• Antecedents a la zona
• Comitè per la defensa del dret a l'autodeterminació del Sàhara Occidental

Aquesta nit ja dormirem a Tindouf...