Gastronomia i aigua

La gastronomia en aquesta zona d’Àfrica té un element principal: el te. El fet de prendre el te és un ritual de grup, símbol de reunió i hospitalitat. Els sahrauís comencen a prendre el te a primera hora del matí i ho continuen fent a cada estona en què tenen l’oportunitat. A diferència de la individualitat amb què la cultura occidental pren el te, els sahrauís comparteixen gots i prenen dosis més petites amb un gran quantitat de sucre que endolceix el seu amarg sabor. El ritual consisteix a beure tres gots de te amb una simbologia determinada cadascun: diuen els sahrauís que el primer got ha de ser amarg com la vida; el segon, dolç com l’amor i el tercer, suau com la mort. Aquest costum es fa davant el grup i poden estar fins a deu minuts preparant les herbes i refredant la beguda abocant-la constantment de got a got. Aquí també hem trobat begudes tan internacionals com la Coca-cola i la Fanta, així com els sucs en tetra-brik.

El sistema alimentari sahrauí es basa en una dieta de racionament que gestiona el Front Polisari. Per aquest motiu, els refugiats que viuen als campaments tenen unes taules d’alimentació que elaboren les dones als consells per a orientar-los de les necessitats vitamíniques i proteíniques que necessita una persona per sobreviure. Aquest racionament no contempla distincions entre habitants, és a dir, un ministre rep la mateixa quantitat d’aliments que qualsevol altre ciutadà.

La carn és l’altre bé exquisit d’aquesta comunitat. Els sahrauís en mengen un parell de cops a la setmana principalment perquè necessiten les seves proteïnes. Normalment mengen carn de cabra, l’animal més comú i reserven el camell per a les ocasions especials. Gran part d’occident compra la carn ja preparada i a casa només la cuina, en canvi, els sahrauís compren l’animal quan encara és un petit, l’alimenten, la fan criar i la maten ells mateixos i preparen la carn per a menjar-la. A més, aprofiten totes les parts dels dos animals: les comestibles per a menjar i la pell com a abric. La resta de la dieta és rica en hidrats de carboni: els llegums, els cereals i la pasta són el pilar de la seva alimentació. A l’hora de parar la taula, acostumen a posar un gran plat al mig del que mengen tots els mengen tots els comensals amb les mans. Els coberts queden reservats per a les visites. Tot i que els aliments quotidians es poden trobar a les botigues dels camps de refugiats, altres més costosos només els troben a les ciutats més grans com és el cas de Tindouf.

Fa tres anys es va engegar una prova pilot amb 181 famílies del camp de refugiats d’El Aaiún, tot i que també s’està provant al de Dajhla. Aquest projecte consisteix en proveir la unitat familiar de les llavors, l’aigua i les motobombes d’extracció per a facilitar a les famílies el conreu de verdures i hortalisses com bledes, tomàquets, pastanagues i a l’estiu síndries i cebes. Des que es va posar en marxa s’ha comprovat la seva viabilitat, en part, perquè hi ha ONGs que hi col·laboren.
L’aigua
L’aigua és el bé més preuat per als sahrauís i aconseguir que aquesta sigui potable és tot un repte en tot el seu territori.
Als camps de refugiats l’aigua arriba amb camions cisterna i el Front Polisari la distribueix als dipòsits de cada família. Tot i que l’aigua passa per processos de potabilització i és apta per al consum humà, el seu alt contingut de fluor fa que els estrangers que visitem la zona no la poguem beure. Els sahrauís són conscients del mal que ens pot fer beure d’aquesta aigua i per tant, ens en han donat d’embotellada. Encara que la població sahrauí està acostumada al consum d’aquesta aigua, l’alt grau de fluor i salinitat que conté els provoca moltes malalties i els hi fa malbé les dents. A més l’oxidació dels dipòsits on l’emmagatzemen encara accentua les seves mancances.

Als territoris alliberats, amb un clima desèrtic, hi viuen famílies nòmades distribuïdes per tota la zona i molt separades entre elles. La geografia del terreny els fa molt difícil l’obtenció d’aigua per a sobreviure i és el Front Polisari qui també els garanteix l’accés a aquest bé. El govern de la RASD obté l’aigua de tres fonts diferents. En primer lloc, dels pous que en els últims anys han descobert. Concretament, ara fa dos dies es va descobrir en una zona transitòria el pou més important trobat fins al moment. L’explotació d’aquest pou ha tingut un cost de 3.000 euros i es preveu que es podrà extreure aigua durant un període d’entre 2 o 3 anys. En aquests moments també s’han descobert dos pous més que encara no han rebut finançament. El segon mecanisme per aconseguir aquest bé són els dipòsits naturals que emmagatzemen aigua de pluja. En total, n’hi ha tres de construïts que actualment estan mig plen ja que el passat juny i setembre van ser mesos de pluja. Aquest fet no és habitual ja que les precipitacions escassegen en aquesta zona i es pot arribar a esperar a què plogui de 3 a 5 anys. Finalment, una potabilitzadora finançada per una empresa italiana és el tercer recurs per obtenir aigua, que un cop extreta dels pous passa per aquesta planta per a filtrar-la i rebre els tractaments necessaris de clor i altres substàncies que la facin apta per al consum domèstic. Quan el procés ha finalitzat els dos camions cisterna s’encarreguen de subministrar-la a les famílies nòmades de la regió gratuïtament.

L’esperança dels habitants dels territoris alliberats són les reserves d’aigua que conté el subsòl del desert. La colonització espanyola no va explotar-la ja que els interessava dominar el terreny amb la mínima població possible, i per tant, és ara quan s’estan començant a fer exploracions geològiques per descobrir els llocs on es troba. Aquest és un treball molt costós que arribaria a costar més de 30.000 euros i del que només se’n podria fer càrrec la inversió d’una gran empresa.