Un visitant al Sàhara

Les hores passen lentes als campaments de refugiats. Qui els visita ha d’oblidar les seves rutines de vida i treure’s el rellotge, deixar de pensar en les obligacions i concentrar totes les energies a comprendre el sentiment d’aquest poble. És un altre món, un altre ritme, que tot i no mostrar una estructura aparent amaga l’ordre que els ha aportat l’estabilitat temporal. L’objectiu de tot sahrauí és tornar a la seva terra i és la gran esperança d’aconseguir-ho el que els ha dotat d’una infinita paciència.

L’antiga experiència nòmada i els pocs recursos dels que disposen han forjat aquest sentiment de solidaritat entre ells. La manca d’un transport regular i el fet de compartir cotxes pels diferents desplaçaments és un dels exemples d’aquesta complicitat que també queda reflectida en la generositat cap al desconegut. Aquesta hospitalitat traspassa les fronteres dels campaments. Nòmades i militars també estan contagiats d’aquest esperit que mostren amb sinceritat. Expliquen amb transparència les seves emocions i les comparteixen sense complexes. Reflexions a vegades tan personals com les vivències d’una guerra, la separació d’un fill i una mare durant més de 30 anys i la impotència de veure que res no canvia són algunes de les grandeses d’aquest poble que no exclou ningú.

El visitant, en marxar, no pot evitar un sentiment d’enyorança, d’arrelament i compromís amb les persones; però alhora se’n va tranquil i confia indubtablement en que el seu caràcter serà clau per la victòria.